Ja s'ha iniciat una campanya a les xarxes socials anomenada 'Les prénoms bretons de nouveau interdits en 2017'. En poques hores 2.000 persones han signat la petició on reclamen al ministeri de justícia francès que desfaci l'aberrant prohibició. La premsa hexagonal francesa, sovint indiferent a la persecució de les minories, s'ha fet ressò del cas. El "colonialisme interior" que denunciava l'occità Robèrt Lafont, emergeix de forma grotesca.
Fanch no és Fañch
Els pares del nounat van decidir anomenar-lo ´Fañch´, Francesc en bretó. Dos dels grans escriptors en llengua bretona, Fañch Peru i Fañch Boudig, també duien aquest nom, com el cantant Yan-Fañch Kemener Però el registre civil va comunicar que el nou Fañch, nascut el 11 de maig, no pot anomenar-se així. El 12 de maig van rebre la comunicació prohibint aquest nom: l'estat francès no reconeix la lletra "ñ". Aquesta existeix en bretó on produeix la nasalització de la vocal precedent. Si l'ortografia francesa no la reconeix simplement no existeix. És la mentalitat jacobina, lingüicida de París.
Els pares estan sorpresos i la societat bretoparlant consternada. Le negació més absoluta queda en evidència mentre l'estat francès es presenta com "el país dels drets de l'home". Aquesta situació amb Fañch, però, no és cap novetat. Malauradament. La població bretona ha tingut que lluitar amb ungles i dents per drets tan elementals com dur un adhesiu amb "BZH" (sigles de Bretanya) al cotxe o defensar la toponímia autòctona.
Una situació recurrent, el cas dels Goarnic
El 1966 la revista ‘Time’ feia un reportatge sobre la família Goarnic. Mireille i l’escultor de Pont-Aven Jean-Jacques Le Goarnic o Goarnig tenien 12 fills els anys 1950s i 1960s. Van decidir batejar-los amb noms bretons. Havien format part de la colònia de Keranna a París però van retornar a Bretanya. En el cas dels 6 primers no hi va haver pas problema: Garlonn, Patrig, Katell, Gwenn, Yann i Morgann. A partir del setè l’estat es va negar a reconèixer als noms: Adraboran, Maiwenn, Gwendal, Diwezha, Sklerijenn i Brann. No foren registrats i, oficialment, no existien: no podrien casar-se, votar o tenir drets sanitaris. París es basava en la llei de 1803 per la què limitava l’elecció de noms arran del desgavell causat per la llibertat de noms decretada per un decret de la revolució de 1792. La parella no va cedir i, amb el suport d’Alain Guel i Glenmor, va denunciar el “racisme pur i simple” dels francesos. “Aquests infants no tenen drets. Són entitats inexistents. Els hi ha estat refusada l’admissió a les escoles. Han estat perseguits (bullied) i ridiculitzats. És terrible. Tot el què volem és una solució humana i ningú amb capacitat oficial sembla interessat”. El 1966 els francesos van canviar la llei permetent tots els noms que no fossin ofensius. Com no era retroactiva els Goaric van continuar fora de la llei. Els anys 1970s la parella va dur el cas a la Cort de La Haia al·legant el tractat de 1532. El tribunal va acordar que els 6 infants eren “ciutadans euroeeus de nacionalitat bretona” malgrat que l’estat francès no els hi donés la ciutadania. El New York Times va recollir la notícia. Finalment el gener de 1976 l’estat francès va acordar la restitució de tots els drets als fills dels Goarnic. El més jove tenia 12 anys i el més gran 19.
La família Etienne
Un cas similar fou la família Etienne que es va negar a dur els fills a l’ensenyament francès defensant que els educaria a casa en bretó. París va respondre durament afirmant que el darrer en decidir sobre l’educació dels infants era el propi estat. Guy Etienne va plantejar un pols a l’estat educant en bretó als seus fills a casa seva. Armand ar C’halvez, més moderat, va basar-se en les experiències de Gal·les, Frísia o Schleswig i va intentar promoure el bretó a l’escola catòlica de Plouezeg. Va ensenyar 8 hores a la setmana fins que l’església va accedir a que l’estat fos qui dictés el currículum escolar i l’ensenyament va quedar reduït a 1 hora a la setmana. L’església va va retirar C’halvez del seu lloc i l’experiència va quedar avortada.
Ni adhesius
Un segon front és amb els adhesius que algunes persones posen als seus vehicles amb les lletres ‘BZH’ (Acrònim de Breizh en bretó). L’idea de BZH és de 4 joves de París, Erwan Nicol, Hervé Gilbert, Jean-Claude Le Normand i Marcel Courtial que comencen a fabricar-los, els anys 1960s per als vehicles. El seu èxit és tal que el govern ho considera una campanya organitzada per provocar-los. El primer en ser detingut és Gérard Verdeau, director de la revista ‘Breiz Santel’ (Santa Bretanya) el 13 de gener de 1967 que es nega a arrencar la pegatina. ‘Breizh Santel’ era una entitat i revista, fundada el 1952, en defensa del patrimoni religiós bretó. El procés a Verdeau el 17 de febrer determina que un adhesiu no pot destorbar la seguretat pública i que la postura del prefecte era il·legal; per tant el ministeri públic havia de pagar les despeses. El govern respon amb un edicte on prohibeix la sigla BZH als vehicles a partir del 7 d’agost de 1967. “És prohibit posar als vehicles automòbils o remolcs signes distintius dels que la natura, composició, formes, colors, dimensions, caràcters així com el o els símbols siguin susceptibles de crear una confusió amb els signes distintius oficialment admesos”. El 24 de setembre a Roazhon hi ha una segona detenció pel mateix tema. L’entitat Sked que reparteix adhesius editats per ella mateixa presenta la defensa contra una llei abusiva. En signe de protesta cada vegada més persones es posen el Bzh i a les festes de Cornualla de 1968 miles de músics de biniou es posen braçalets amb les tres lletres, negres sobre fons blanc. La policia opta per fer els ulls grossos davant l’absurda prohibició i els jutges per no considerar il·legal (l’edicte era interpretable) un adhesiu que cada cop es fa més popular fins a ser habitual a la majoria de cotxes bretons.
Negar la llengua, la base de tot
Hi ha d’altres casos com la protesta contra la base de l’exèrcit francès a Lanveur, Kerlouan a la costa nord de Brest el 1974 que va aixecar força protestes. Un grup, Kelc’h Sevenadurel Ar Vro-Bagan, va endegar una campanya de pintades essent enxampats cinc joves en plena acció. El seu judici, el 10 de juny de 1974, va ser un al·legat nacionalista. Tres dels cinc inculpats es van negar a parlar en francès i van haver de ser traduïts per un inspector policial jubilat. Fou la primera vegada que es va reconèixer el dret a parlar bretó si més no de facto. En el judici els militants van denunciar la nefasta influència de l’armada i com destruïa la vida rural bretona. Al mateix temps un estudiant de sociologia va fer els seus exàmens en bretó a Roazhon passant a l’acció després de moltes peticions. La universitat va optar per fer traduir les proves, escrites i orals, per Per Denez per evitar entrar en un nou conflicte judicial.
Fanch no és Fañch
Els pares del nounat van decidir anomenar-lo ´Fañch´, Francesc en bretó. Dos dels grans escriptors en llengua bretona, Fañch Peru i Fañch Boudig, també duien aquest nom, com el cantant Yan-Fañch Kemener Però el registre civil va comunicar que el nou Fañch, nascut el 11 de maig, no pot anomenar-se així. El 12 de maig van rebre la comunicació prohibint aquest nom: l'estat francès no reconeix la lletra "ñ". Aquesta existeix en bretó on produeix la nasalització de la vocal precedent. Si l'ortografia francesa no la reconeix simplement no existeix. És la mentalitat jacobina, lingüicida de París.
Els pares estan sorpresos i la societat bretoparlant consternada. Le negació més absoluta queda en evidència mentre l'estat francès es presenta com "el país dels drets de l'home". Aquesta situació amb Fañch, però, no és cap novetat. Malauradament. La població bretona ha tingut que lluitar amb ungles i dents per drets tan elementals com dur un adhesiu amb "BZH" (sigles de Bretanya) al cotxe o defensar la toponímia autòctona.
Una situació recurrent, el cas dels Goarnic
El 1966 la revista ‘Time’ feia un reportatge sobre la família Goarnic. Mireille i l’escultor de Pont-Aven Jean-Jacques Le Goarnic o Goarnig tenien 12 fills els anys 1950s i 1960s. Van decidir batejar-los amb noms bretons. Havien format part de la colònia de Keranna a París però van retornar a Bretanya. En el cas dels 6 primers no hi va haver pas problema: Garlonn, Patrig, Katell, Gwenn, Yann i Morgann. A partir del setè l’estat es va negar a reconèixer als noms: Adraboran, Maiwenn, Gwendal, Diwezha, Sklerijenn i Brann. No foren registrats i, oficialment, no existien: no podrien casar-se, votar o tenir drets sanitaris. París es basava en la llei de 1803 per la què limitava l’elecció de noms arran del desgavell causat per la llibertat de noms decretada per un decret de la revolució de 1792. La parella no va cedir i, amb el suport d’Alain Guel i Glenmor, va denunciar el “racisme pur i simple” dels francesos. “Aquests infants no tenen drets. Són entitats inexistents. Els hi ha estat refusada l’admissió a les escoles. Han estat perseguits (bullied) i ridiculitzats. És terrible. Tot el què volem és una solució humana i ningú amb capacitat oficial sembla interessat”. El 1966 els francesos van canviar la llei permetent tots els noms que no fossin ofensius. Com no era retroactiva els Goaric van continuar fora de la llei. Els anys 1970s la parella va dur el cas a la Cort de La Haia al·legant el tractat de 1532. El tribunal va acordar que els 6 infants eren “ciutadans euroeeus de nacionalitat bretona” malgrat que l’estat francès no els hi donés la ciutadania. El New York Times va recollir la notícia. Finalment el gener de 1976 l’estat francès va acordar la restitució de tots els drets als fills dels Goarnic. El més jove tenia 12 anys i el més gran 19.
La família Etienne
Un cas similar fou la família Etienne que es va negar a dur els fills a l’ensenyament francès defensant que els educaria a casa en bretó. París va respondre durament afirmant que el darrer en decidir sobre l’educació dels infants era el propi estat. Guy Etienne va plantejar un pols a l’estat educant en bretó als seus fills a casa seva. Armand ar C’halvez, més moderat, va basar-se en les experiències de Gal·les, Frísia o Schleswig i va intentar promoure el bretó a l’escola catòlica de Plouezeg. Va ensenyar 8 hores a la setmana fins que l’església va accedir a que l’estat fos qui dictés el currículum escolar i l’ensenyament va quedar reduït a 1 hora a la setmana. L’església va va retirar C’halvez del seu lloc i l’experiència va quedar avortada.
Ni adhesius
Un segon front és amb els adhesius que algunes persones posen als seus vehicles amb les lletres ‘BZH’ (Acrònim de Breizh en bretó). L’idea de BZH és de 4 joves de París, Erwan Nicol, Hervé Gilbert, Jean-Claude Le Normand i Marcel Courtial que comencen a fabricar-los, els anys 1960s per als vehicles. El seu èxit és tal que el govern ho considera una campanya organitzada per provocar-los. El primer en ser detingut és Gérard Verdeau, director de la revista ‘Breiz Santel’ (Santa Bretanya) el 13 de gener de 1967 que es nega a arrencar la pegatina. ‘Breizh Santel’ era una entitat i revista, fundada el 1952, en defensa del patrimoni religiós bretó. El procés a Verdeau el 17 de febrer determina que un adhesiu no pot destorbar la seguretat pública i que la postura del prefecte era il·legal; per tant el ministeri públic havia de pagar les despeses. El govern respon amb un edicte on prohibeix la sigla BZH als vehicles a partir del 7 d’agost de 1967. “És prohibit posar als vehicles automòbils o remolcs signes distintius dels que la natura, composició, formes, colors, dimensions, caràcters així com el o els símbols siguin susceptibles de crear una confusió amb els signes distintius oficialment admesos”. El 24 de setembre a Roazhon hi ha una segona detenció pel mateix tema. L’entitat Sked que reparteix adhesius editats per ella mateixa presenta la defensa contra una llei abusiva. En signe de protesta cada vegada més persones es posen el Bzh i a les festes de Cornualla de 1968 miles de músics de biniou es posen braçalets amb les tres lletres, negres sobre fons blanc. La policia opta per fer els ulls grossos davant l’absurda prohibició i els jutges per no considerar il·legal (l’edicte era interpretable) un adhesiu que cada cop es fa més popular fins a ser habitual a la majoria de cotxes bretons.
Negar la llengua, la base de tot
Hi ha d’altres casos com la protesta contra la base de l’exèrcit francès a Lanveur, Kerlouan a la costa nord de Brest el 1974 que va aixecar força protestes. Un grup, Kelc’h Sevenadurel Ar Vro-Bagan, va endegar una campanya de pintades essent enxampats cinc joves en plena acció. El seu judici, el 10 de juny de 1974, va ser un al·legat nacionalista. Tres dels cinc inculpats es van negar a parlar en francès i van haver de ser traduïts per un inspector policial jubilat. Fou la primera vegada que es va reconèixer el dret a parlar bretó si més no de facto. En el judici els militants van denunciar la nefasta influència de l’armada i com destruïa la vida rural bretona. Al mateix temps un estudiant de sociologia va fer els seus exàmens en bretó a Roazhon passant a l’acció després de moltes peticions. La universitat va optar per fer traduir les proves, escrites i orals, per Per Denez per evitar entrar en un nou conflicte judicial.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada