Després de diverses hores de viatge pel desert de l'Azawad, finalment ens vam trobar en Bilal Ag Acherif, president del Front d'Alliberament d'Azawad. Aquesta reunió es va fer de manera discreta per motius de seguretat. Quan vam arribar, vam trobar Bilal Ag Acherif en companyia dels seus homes. Va acceptar fer-nos una entrevista exclusiva, assegut sobre una catifa, envoltat dels seus guardaespatlles. Després de la nostra entrevista, vam fer un seguiment amb Bilal, que va visitar el seu equip de seguretat per animar-los i reforçar les mesures de seguretat de cara als propers dies. Això arriba en el context de la fusió de moviments dins del CSP-DPA, que es convertirà en el Front d'Alliberament d'Azawad, amb Bilal Ag Acherif com a secretari general.
Des de la rebel·lió del 1990, has estat un testimoni privilegiat. Les relacions sempre han estat tenses entre els diferents components de la rebel·lió i els líders malians i entre vosaltres i aquests líders. Quines són les demandes que constitueixen punts de bloqueig i que us motiven a continuar la lluita entre el poble d'Azawad i el govern central de Mali?
Bilal Ag Acherif:
En primer lloc, el que impedeix la normalització de les relacions entre l'Estat malià i el poble d'Azawad és que aquesta “rebel·lió” mai s'ha entès en el seu context. Els azawadians no s'han vist mai com a part integral de Mali, al contrari del que molts observadors es fan creure.
Els azawadians no han acceptat mai ser part integral de l'estat malià. Parlo, per descomptat, de la direcció, dels líders tribals i fins i tot de l'estructura confederal que hi van trobar els colonitzadors francesos quan van envair el país.
L'acord d'independència entre Mali, Senegal i els líders d'Azawad era que els habitants d'Azawad es mantindrien autònoms en un grup on mantindrien la seva cultura, la seva especificitat i la seva gestió interna. Això és el que havien acordat els líders. Una relació tripartita d'iguals entre Mali, Senegal i Azawad. Però tot això va ser llençat a les escombraries quan es va posar el poder de Bamako, i tan bon punt es va sentir en una posició de força. L'evidència que ho avala és que Mali es va independitzar el 1960 i el 1963 va començar la primera rebel·lió. Fins i tot abans, la direcció d'Azawad no estava associada a la validació de l'acord sobre l'entitat federal (Senegal-Mali-Azawad), tots tenim present la carta de 1957 signada per tots els notables d'Azawad en la qual demanen mantenir la seva especificitat. Per tant, la connexió Mali-Azawad mai es va fer sobre una base veraç. És una fabricació de França sense cap fonament i sense cap consideració per l'opinió dels indígenes. Mai hi ha hagut intercanvis polítics entre Bamako i Azawad. Hi ha hagut intercanvis comercials, intercanvis culturals, però mai hi ha hagut intercanvis de governança entre el Nord i el Sud en la seva història. Totes les resolucions i tots els intercanvis entre els agents o mediadors que es van produir per a la resolució d'aquest conflicte no han tingut mai en compte aquest aspecte. Sempre s'han centrat en els aspectes econòmics, en les qüestions de l'atur, ignorant la dimensió política que és el marc del problema. Així doncs, aquesta abstracció fa que la lluita continuï sempre perquè la solució real mai s'ha posat en el punt de mira. Per tant, aquesta lluita continua perquè aquestes persones busquen el seu dret a l'autodeterminació. Aquest dret està reconegut pel dret internacional, la Unió Africana i la història, però tots els acords i totes les mediacions l'han ignorat.
Però mentre no s'hagi tingut en compte aquest dret, aquesta lluita continuarà amb independència de l'acord que s'estigui. Des de 1960, el govern malià mai no ha fet cap esforç per resoldre aquesta crisi. Va fer servir la força, el desplaçament forçat cap a l'exterior, sense pensar mai a fer tornar els desplaçats, al contrari, la fugida cap a l'exterior sempre ha estat la seva preferència. És obvi per a les poblacions que veuen clarament que el govern de Bamako cultiva l'odi cap a aquestes persones, encara que sovint faci declaracions d'apaivagament. En la ment dels líders malians, aquest territori és el els seus, determinades poblacions no pertanyen al país i n'han d'abandonar. Ignorant l'adhesió d'aquestes poblacions al seu territori on vivien abans de l'existència dels Estats moderns, abans de la colonització i davant els successius governs que van governar el país. Això és el que complica la resolució d'aquesta crisi. Malauradament, les resolucions del Consell de Seguretat del 2012 i les que van seguir van seguir el mateix camí que tots els altres intents que les van precedir afavorint la visió del govern malià, i això no va fer sinó empitjorar la crisi fins avui.
Avui, perquè hi hagi una solució satisfactòria per al poble d'Azawad, que porti la pau a Mali i promogui el desenvolupament, l'estabilitat de la zona i la seva seguretat, és imprescindible que es trobi una resposta a la reivindicació clau del poble d'Azawad. Azawad. Mentre s'ignori aquest aspecte, la guerra continuarà de moltes maneres, sempre canviant de nom per al mateix objectiu. Avui, Mali, com els seus veïns i tots els seus socis, hem entès que no podem fer desaparèixer aquest poble, que té la seva identitat, la seva cultura, la seva història, que no pot viure en un sistema que no sigui favorable a les dues parts. Aquesta és una realitat que sempre ha viscut el meu poble i en la qual vaig néixer. Els enemics estan actuant perquè el meu poble visqui en aquesta realitat de combat. Una vida normal ha estat prohibida a diverses generacions successives. Jo i tots els altres vam néixer allà. L'any 1990 em vaig incorporar com tots els nens d'aquella època, tenia menys de 14 anys. Des d'aleshores, hem evolucionat contínuament en aquest sistema revolucionari format per hostilitats, cessaments d'hostilitats, acords no implementats i estudis de lògica revolucionària fins avui. L'objectiu de la revolució ara és garantir a les generacions futures un futur millor que el que van viure els seus predecessors i garantir-los una vida que els posi al mateix nivell que tots els altres ciutadans del món. Els qui lideren la lluita avui, els qui hi participen, els qui la mantenen han de tenir l'objectiu d'aturar definitivament el cicle de “guerra, repressió, exili”.
Superior: Bilal Ag Acherif, líder del Front d'Alliberament de l'Azawad tuareg. Inferior: Unitat de combat del FLA amb Acherif
Des de la rebel·lió del 1990, has estat un testimoni privilegiat. Les relacions sempre han estat tenses entre els diferents components de la rebel·lió i els líders malians i entre vosaltres i aquests líders. Quines són les demandes que constitueixen punts de bloqueig i que us motiven a continuar la lluita entre el poble d'Azawad i el govern central de Mali?
Bilal Ag Acherif:
En primer lloc, el que impedeix la normalització de les relacions entre l'Estat malià i el poble d'Azawad és que aquesta “rebel·lió” mai s'ha entès en el seu context. Els azawadians no s'han vist mai com a part integral de Mali, al contrari del que molts observadors es fan creure.
Els azawadians no han acceptat mai ser part integral de l'estat malià. Parlo, per descomptat, de la direcció, dels líders tribals i fins i tot de l'estructura confederal que hi van trobar els colonitzadors francesos quan van envair el país.
L'acord d'independència entre Mali, Senegal i els líders d'Azawad era que els habitants d'Azawad es mantindrien autònoms en un grup on mantindrien la seva cultura, la seva especificitat i la seva gestió interna. Això és el que havien acordat els líders. Una relació tripartita d'iguals entre Mali, Senegal i Azawad. Però tot això va ser llençat a les escombraries quan es va posar el poder de Bamako, i tan bon punt es va sentir en una posició de força. L'evidència que ho avala és que Mali es va independitzar el 1960 i el 1963 va començar la primera rebel·lió. Fins i tot abans, la direcció d'Azawad no estava associada a la validació de l'acord sobre l'entitat federal (Senegal-Mali-Azawad), tots tenim present la carta de 1957 signada per tots els notables d'Azawad en la qual demanen mantenir la seva especificitat. Per tant, la connexió Mali-Azawad mai es va fer sobre una base veraç. És una fabricació de França sense cap fonament i sense cap consideració per l'opinió dels indígenes. Mai hi ha hagut intercanvis polítics entre Bamako i Azawad. Hi ha hagut intercanvis comercials, intercanvis culturals, però mai hi ha hagut intercanvis de governança entre el Nord i el Sud en la seva història. Totes les resolucions i tots els intercanvis entre els agents o mediadors que es van produir per a la resolució d'aquest conflicte no han tingut mai en compte aquest aspecte. Sempre s'han centrat en els aspectes econòmics, en les qüestions de l'atur, ignorant la dimensió política que és el marc del problema. Així doncs, aquesta abstracció fa que la lluita continuï sempre perquè la solució real mai s'ha posat en el punt de mira. Per tant, aquesta lluita continua perquè aquestes persones busquen el seu dret a l'autodeterminació. Aquest dret està reconegut pel dret internacional, la Unió Africana i la història, però tots els acords i totes les mediacions l'han ignorat.
Però mentre no s'hagi tingut en compte aquest dret, aquesta lluita continuarà amb independència de l'acord que s'estigui. Des de 1960, el govern malià mai no ha fet cap esforç per resoldre aquesta crisi. Va fer servir la força, el desplaçament forçat cap a l'exterior, sense pensar mai a fer tornar els desplaçats, al contrari, la fugida cap a l'exterior sempre ha estat la seva preferència. És obvi per a les poblacions que veuen clarament que el govern de Bamako cultiva l'odi cap a aquestes persones, encara que sovint faci declaracions d'apaivagament. En la ment dels líders malians, aquest territori és el els seus, determinades poblacions no pertanyen al país i n'han d'abandonar. Ignorant l'adhesió d'aquestes poblacions al seu territori on vivien abans de l'existència dels Estats moderns, abans de la colonització i davant els successius governs que van governar el país. Això és el que complica la resolució d'aquesta crisi. Malauradament, les resolucions del Consell de Seguretat del 2012 i les que van seguir van seguir el mateix camí que tots els altres intents que les van precedir afavorint la visió del govern malià, i això no va fer sinó empitjorar la crisi fins avui.
Avui, perquè hi hagi una solució satisfactòria per al poble d'Azawad, que porti la pau a Mali i promogui el desenvolupament, l'estabilitat de la zona i la seva seguretat, és imprescindible que es trobi una resposta a la reivindicació clau del poble d'Azawad. Azawad. Mentre s'ignori aquest aspecte, la guerra continuarà de moltes maneres, sempre canviant de nom per al mateix objectiu. Avui, Mali, com els seus veïns i tots els seus socis, hem entès que no podem fer desaparèixer aquest poble, que té la seva identitat, la seva cultura, la seva història, que no pot viure en un sistema que no sigui favorable a les dues parts. Aquesta és una realitat que sempre ha viscut el meu poble i en la qual vaig néixer. Els enemics estan actuant perquè el meu poble visqui en aquesta realitat de combat. Una vida normal ha estat prohibida a diverses generacions successives. Jo i tots els altres vam néixer allà. L'any 1990 em vaig incorporar com tots els nens d'aquella època, tenia menys de 14 anys. Des d'aleshores, hem evolucionat contínuament en aquest sistema revolucionari format per hostilitats, cessaments d'hostilitats, acords no implementats i estudis de lògica revolucionària fins avui. L'objectiu de la revolució ara és garantir a les generacions futures un futur millor que el que van viure els seus predecessors i garantir-los una vida que els posi al mateix nivell que tots els altres ciutadans del món. Els qui lideren la lluita avui, els qui hi participen, els qui la mantenen han de tenir l'objectiu d'aturar definitivament el cicle de “guerra, repressió, exili”.
Souleymane Ag Anara
@ag_anara
