Vaig a partir pel següent. Jo sóc maputxe, i en la meva qualitat de portaveu, de werken d'una organització maputxe que és part del moviment maputxe, estic sent novament processat i es busca de part de la institucionalitat xilena una condemna respecte del que jo represento. Quan dic jo sóc maputxe, i en això parlo molt clarament davant del tribunal, em permeto una afitació de respecte també en relació amb la seva persona, com a jutge, respecte de tres gestos. Li agraeixo que em permeti corregir el cognom de la meva mare, del meu Ñuke, és Carrillanca. Segon, també li agraeixo que em permeti saludar a mapudungun, perquè jo sóc maputxe. I tercer, que també es pugui establir aquí que tinc estudis superiors o que tinc un títol professional, cosa que em permet d'alguna manera interactuar amb vosaltres i amb tota la institucionalitat. És pel mateix que jo reafirmo la meva condició de werken. És pel mateix que jo reafirmo la meva condició de maputxe. I en fer aquesta reafirmació em veig obligat a parlar del meu tuwun [lloc d'origen] i el meu kupalme [linatge familiar]. Perquè quan nosaltres diem que som maputxe ens hem de remetre a aquesta realitat, més enllà de les nostres característiques, del nostre fenotip racial, nosaltres reivindiquem una identitat, una diferenciació cultural que encara es manté viva i és una realitat en aquesta part del territori que nosaltres anomenem Wallmapu històric. El tuwun és el lloc d'on jo vinc, jo sóc maputxe williche. D'aquí és el meu pare mort, i la meva mare, encara viva. D'aquí són els meus ascendents històrics, ancestrals, del territori de kofalm, del territori de kilacahuin al territori williche, al sud, cap a la costa d'Osorno. Per això són els meus ancestres mil·lenaris. Pel costat del meu pare, pel costat de la meva mare. Jo sóc Llaitul Carrillanca, descendent dels Llanquilef, dels Treimun, dels Carrillanca. Per aclarir, jo no sóc només Llaitul. Aquest és l'ascendent que em permet involucrar-me en aquesta reivindicació del meu poble. Sóc part d´un poble. Sóc membre d´un poble originari. I en la meva qualitat de werken, en la meva qualitat de portaveu d'una organització, per entendre'm amb l'altre, jo expresso el que sóc i les idees per mandat per una organització de tipus tradicional. D'acord amb allò que nosaltres entenem, partint d'aquesta base del tuwun i del kupalme. El kupalme entès com el llinatge, o la consanguinitat, que ens representa el fet de venir d'un territori. No em posaré aquí a parlar respecte del sentit dels cognoms o dels emparentaments que nosaltres tenim amb els territoris. S'ha parlat força i suficient sobre això. Pel mateix, a mi avui em fa molta pena, i llauna, que la magistrada tingui més gest que els fiscals que ens han perseguit històricament, i que ni tan sols sàpiguen com es diu el llibre que hem escrit, i del qual estan fent persecució penal també, respecte de les idees. Són tres paraules molt simples, Chem ca Rakiduam, que significa pensament i acció de la CAM. CHEM KA RAKIDUAM. És el maputxe rakiduam i el maputxe kimun el que em té aquí en qualitat de presoner polític, novament per part de l'Estat xilè.
Seguint aquesta línia, el fet 1, el fet 2 i el fet 5 diuen relació amb l‟aplicació de la Llei de Seguretat de l‟Estat per les expressions que jo he dit. De declaracions fora d'aquest tribunal un cop condemnat un dels nostres integrants de l'organització i que nosaltres seguim i acompanyem, jo mateix vaig estar en qualitat de portaveu d'aquell weichafe que va ser processat i condemnat. Se'm va enviar per part de les comunitats de ser i fer la veu. Tots els mitjans de comunicació que ja sabien de la meva condició m'esperaven fora del tribunal per prendre declaracions. Aquest és el fet 1, 2 i 5 que tenen la mateixa matriu persecutòria, que diu relació amb aquesta llei de perseguir o fer la tipificació penal d'acord amb l'ordenament jurídic que té la justícia a Xile, però que no reconeix la nostra condició de membres de pobles originaris. Per això jo dic que hi ha un xoc de cultures, perquè està basat a entendre la jurisprudència, que si jo parlo s'atenta o hi ha incitació a la violència o apologia a la violència d'acord amb normatives, doctrines, sistemes o mètodes que són de concepció absolutament no maputxe. Són de tipus occidental. El que per a nosaltres és una manera d'expressar-nos, de sentir, de mirar el món, de viure aquest món, no és la mateixa que la dels no maputxe. Això nosaltres ho sabem, perquè ens ho han fet saber pràcticament a pals. Jo vinc d´una presó en aquest moment on nosaltres estem lluitant per entrar els nostres aliments propis de la nostra cultura i no se´ns permet. Aleshores, aquest xoc de cultures no és només en el quotidià que ens toca, sinó que té a veure amb una sèrie de prejudicis, d'estigmatització, de racisme que ha estat històric en relació amb el nostre poble. Són més de 500 anys, podem dir i fer tot un discurs en relació amb la vulneració dels drets dels pobles originaris. Potser no és el moment, però ho menciono. I en relació amb aquestes expressions d'idees que es donen en aquests 3 fets, i la configuració de delictes suposadament i respecte de tot això, jo no em retracto, perquè són expressions legítimes de les quals vaig ser mandatat per la meva organització, d'una organització maputxe , li agradi o no agradi a l'Estat xilè i a la institucionalitat, aquesta és una organització maputxe que resulta d'una sèrie d'esdeveniments, o esdeveniments i realitats que passen en aquesta part de la territorialitat.
La CAM i el Llaitul no són una mateixa cosa. Això és mirar amb molt de menyspreu, amb molt de racisme la possibilitat real que un poble tingui una expressió per organitzar-se. Això és desconèixer o intentar esborrar la història, que va existir Leftraru, Pelentaro o Mangin i Kilapan, que també van buscar parlamentar amb l'Estat. Perquè la història del Poble Nació Maputxe ha estat de resistències. Ha estat de parlamentar i de buscar els mecanismes, és una història de lluites i gràcies a això seguim existint els maputxes. Si no, fa estona no existiríem com a poble originari. Però encara existim. Encara hi ha més de 3 mil comunitats al Wallmapu, encara existim com a força social i política, amb una realitat cultural diferenciada, de pertinència pròpia i que es resisteix a morir. Quan nosaltres diem en aquesta defensa que un tribunal no tindria competència sota aquest ordenament de decidir i aplicar la tipificació del que nosaltres, o jo faig en qualitat de portaveu, és perquè xoca de front amb els aspectes culturals i idiosincràtics nostres. Perquè jo sóc mandatat, per ancians, per lonkos, per machis, per la joventut maputxe, els weche, per dones que compleixen rols també, per noves generacions, i és perquè jo sóc una cara visible d'aquest conflicte ja per 3 cadascú, que en definitiva sóc mandat per les autoritats tradicionals, per l'articulació i les formes d'organització que es donen les comunitats, els lof que lluiten per la reivindicació territorial i política. És la lluita per la terra. Vet aquí la mare, l'essència d'aquest conflicte, al fons del perquè els maputxes estimem tant la terra. Per què la defensem tant. té a veure amb això, amb la vinculació directa amb la mapu, la terra. D'aquí ve el concepte maputxe, mapudungun, Wallmapuy tots els conceptes que tenen significació amb allò propi; i la resistència maputxe, diu relació amb la defensa dels territoris, amb la defensa de la terra, històricament, ancestralment i de la qual avui dia seguim sent dipositaris. Si jo vaig parlar, vaig parlar des del maputxe kimun, el pensament maputxe, si jo vaig parlar, vaig parlar des del maputxe rakiduam (acció en català), si jo vaig parlar, vaig parlar des del piuke (cor), del Newenpüllü (Esperit), són les forces espirituals dels meus avantpassats. Jo represento aquesta gent, i jo ho dic aquí amb la veritat, que és el que es parla als trawun, als kollagtun de les comunitats basat en el dolor, és aquesta la perspectiva des de la qual es parla. Quan ens neguen la possibilitat de drets, nosaltres exercim el legítim dret a la rebel·lió. Quan veiem que les comunitats no tenen aigua, quan observem que les comunitats estan tancades, presoneres i no tenen ni llenya per a calefacció, identifiquem clarament l'enemic , a qui ens té en aquesta situació. Quan veiem que la gent s'ha d'anar de les comunitats per cercar un futur millor, com qualsevol ésser humà. Personalment, jo tinc estudis superiors, i agraeixo que es va dir aquí, però no tinc alternativa, no tinc cabuda a la institucionalitat.
Aquí se'm responsabilitza de donar la cara, de ser l'expressió del meu poble, i ho faig per consciència, perquè m'ho dicta la consciència, ho faig perquè sóc mandat. Ara es diu que jo sóc la CAM. Fa gairebé dos anys que sóc a la presó i no obstant el conflicte segueix. Els enfrontaments, les contradiccions, la realitat. La militarització del Wallmapu, la despesa descomunal que es fa per mantenir efectius, sistemes, armament, blindats per contenir les comunitats que lluiten, principalment contra les forestals, aquesta realitat es manté. Aquí també parlo amb la veritat. Nosaltres no lluitem contra el pagès pobre o el xilè comú. Aquí els fiscals ja em coneixen de sobremanera i saben perfectament que a la CAM no lluitem contra qualsevol, lluitem contra els que ens tenen sotmesos, arraconats i sense drets. I identifiquem les forestals, aquests grups econòmics que avui dia es jacten d'estar entre les fortunes més impressionants d'Amèrica Llatina. Mentre que el poble maputxe roman en els estàndards o nivells de pobresa més baixos segons el propi Estat xilè. Aquesta realitat és la que nosaltres confrontem. Quan jo expresso, en els fets 1, 2 i 5, expresso què és la resultant dels trawun, és la resultant dels nutram, dels kollagtun, que són les formes tradicionals de com la nostra gent encara s'organitza i delibera. Què es defineix què s'ha de fer i què cal dir. Què hem de dir a la contrapart i la gent comuna, i expressar-ho on puguem ser escoltats.
Jo, que he estat i sóc tractat com a terrorista, vaig ser convidat fa 5 anys enrere al Comitè de Nacions Unides, l'ONU, a Ginebra (Suïssa). I avui novament, en la meva qualitat de presoner polític i en la meva qualitat de werken, se'm va enviar una sol·licitud per enviar un informe respecte a la situació que afecta a mi i a la meva família, perquè també estan presos els meus fills. I ho dic obertament, estan presos per ser Llaitul. Tinc fills presos. Se'ls persegueix per aquest estigma.
El punt és, el raonament que té a veure que l'ordenament jurídic al nostre parer, no condiu amb la realitat cultural maputxe. El que per a vostè és o pot ser delicte, o pot ser crim, per a nosaltres és justícia, és un deure. A l'últim punt, el punt 5, si jo faig una reivindicació del weichafe, actual, a la figura de Toño Marchant o de qualsevol que estigui disposat a donar la vida en la lluita en contra del sistema d'oprobi que vivim, en aquest cas amb les forestals o el sistema latifundista, que ataca les comunitats, no m'estic sortint del pensament polític, ideològic, cultural, idiosincràtic del meu poble de manera històrica. Perquè així som coneguts al món. Leftraru, o Lautaro com és conegut, és un dels personatges més coneguts al món per la resistència maputxe, els mapuche som coneguts al món per això, per la resistència, no som coneguts d'una altra manera. Ens obliguen a la resistència. Aleshores no em puc retractar de les dites. Jo el que demano a aquest tribunal és que s'analitzin aquestes dites, des d'aquesta perspectiva que xoca i no reconeix la diferenciació cultural del meu poble i atès que un és agredit té el dret a la defensa.
Quan jo em refereixo a les dites a la figura del weichafe, i de no retractar-me, no estic fent apologia de la violència, ni incitació que es cometin fets que contravinguin DD.HH. Al contrari, el que jo estic plantejant és el legítim dret que ens assisteix als oprimits, atès que estem vulnerats, atès que estem sent sotmesos i se'ns nega fins i tot el dret a expressar allò que sentim i allò que vivim. Sobre la figura del weichafe, quan jo parlo, intento representar d'alguna manera tota la història del meu poble, tot allò que nosaltres vam ser i som. Perquè parlar del poble maputxe és parlar de la resistència, més de 5 segles, així que no ho entenc com a apologia de la violència. I els maputxe no ho entendrem com a incitació sinó com a actes legítims d'autodefensa i de reposicionament del propi, perquè està basat en això que és fonamental per al maputxe, seguir lligat a la terra, seguir lligat a l'Itrofill Mongen, que és un concepte nostre que vol dir "totes les vides tenen dret a l'existència". Amb el monocultiu no hi ha pràcticament res, només un bé material per a l'acumulació de riquesa. Jo vinc del Lleu Lleu, el llac més net d'Amèrica Llatina, on lentament ens vam anar aclarint de forestals perquè les comunitats puguem viure amb la biodiversitat necessària, l'Itrofill Mongen, que significa també aigües netes, que significa avellanals, animals, flora i fauna. A alguns els agradarà, als altres no els agradarà, però això és el que nosaltres sentim que està bé, quan estem lligats a la terra. Preferim això mil vegades a l'extractivisme, al monocultiu, que acidifiquen els sòls, que deixen àrids els nostres espais, sense aigua, que ens deixen sotmesos només a treballar al sistema o a sobreviure al sistema. Nosaltres no pretenem lucrar com se'ns acusa. Mai no hem pretès el lucre. El que busquem és l'expressió natural de totes les formes de vida, l'Itrofill Mongen. Fins i tot que tinguin vida aquestes forces més enllà del material, l'espiritual. Nosaltres no podem fer entendre els no maputxes respecte d'allò, és una dimensió que se sent, que es porta, i ho portem a l'ADN. Això d'alguna manera m'insta a parlar amb molta força i per això no em retractaré de les dites. Però dic, clarament, i sol·licito que se m'ubiqui en un context. Perquè 3 o 4 declaracions o extractes d'aquestes, no reflecteixen què és Héctor Llaitul en la seva qualitat de portaveu o werken de la CAM. Jo he donat centenars de declaracions, ho he fet també al Parlament Europeu, a la Comissió Interamericana de Drets Humans, al Comitè de DDHH a l'ONU, a Veneçuela, a Espanya, a França, he sortit fora en la meva qualitat de weken. Aquí a Xile he parlat també en diferents espais, a la facultat de dret de la Catòlica, a la facultat de dret de la Universitat de Xile, he fet declaracions a diferents mitjans, alternatius i oficials, fins a CNN, Telesur etc., he donat declaracions a diferents mitjans de premsa. Tots saben això, des que vaig ser processat, perseguit, vaig ser el rostre visible de la meva organització i el moviment maputxe autonomista el que va determinar que jo expressés dites, i no em puc negar, com les machi no es poden negar a la seva condició o els lonko no es poden negar al seu rol, jo en la meva qualitat de werken no em puc negar. Per això mateix crec que estem ad portes d'una condemna a un werken. Si tinguessin la prova per condemnar-me sobre fets, jo guardaria silenci. Però per expressar el que he dit no em puc retractar. És el que jo vaig expressar des del meu pensament, des del meu ràquiduam, des del meu kimun, des de la saviesa que em van arribar els meus ancestres, i per això valoro el cognom de la meva mare, perquè gràcies a ella jo tinc la tossuderia o el carisma d'afrontar, i ella m'està dient “no abaixis els braços”.
El fet 1, el fet 2 i el fet 5, que estan sobre la base de persecució d'aquesta llei [Llei de Seguretat Interior de l'Estat], que més enllà de nosaltres qüestionar-la respecte al seu origen, naturalesa i origen d'un altre temps, també al nostre parer no procedeix respecte d'un esdeveniment que segurament serà històric per aconseguir una condemna i del qual estan posant avui l'atenció organismes internacionals en el quei respecta la llibertat d'expressió. No s'ha de vulnerar la llibertat d'expressió de ningú, tret que contravingui certes normatives, quan xoca respecte de la culturalitat o els elements idiosincràtics i quan es vulneren els drets humans, aquí nosaltres posem l'atenció. És a dir, hi haurà un tipus de dret per a iguals quan aquests siguin iguals, però hi hauria d'haver un tipus de dret i jurisprudència per a desiguals quan aquests siguin desiguals. Aquest és el raonament que hi ha a nivell internacional, ia nosaltres, els pobles originaris, ens haurien de protegir convenis, lleis, acords que diuen relació que ja n'hi ha prou de tanta injustícia contra els indígenes o membres dels pobles originaris. Almenys un mínim de reconeixement als drets humans i aquí en aquest país el que falta és reconèixer la pertinència cultural com un dret humà. I aquí és on hauríem de contribuir tots.
Pel que fa al fet 1, quan faig declaracions hi ha declaracions oficials i que tenen una notorietat de la veueria que jo va efectuar. La prova que es presenta, fent una mena de barreja o articulant-la amb altres declaracions que jo vaig donar en un espai propi culturalment, als peus del turó Ñielol, perquè aquest tribunal està en relació a un dels turons més emblemàtics i sagrats que té el poble maputxe, avui dia no necessàriament deixen d'existir forces aquí, nosaltres ens vam reunir aquesta vegada aquí i vam fer trawun i òbviament vam demanar que no es graves, van parlar els lonkos i els werken, però algú va extreure registres i va gravar les meves dites, les que van ser barrejades per la part acusadora amb les dites que jo vaig donar aquí fora del tribunal de manera formal. Vull que es consideri almenys el que és la procedència i la legitimitat de la prova d'acord amb les regles i les normes processals. Perquè aquest trawun és una instància maputxe on van participar lonkos, machis, werkenes i gent de comunitats i hauria de ser entès com un acte entre privats i amb la pertinència cultural que hi havia maputxe i autoritats tradicionals.- Magistrada: Don Héctor, disculpi que l'interrompi , però quan diu trawun, perquè quedi clar, es refereix específicament a…? – Reunió.. – Magistrada: Reunió, bé.
Respecte de l'altre fet relacionat, les meves dites a la seu de Le Monde Diplomatique, on vaig ser convidat a presentar el llibre, les declaracions que vaig donar a un mitjà com Xile Today i Werken notícies, i l'entrevista a Radio Universidad de Chile, sol·licito que es preneu en la seva justa dimensió, sigui considerada tota l'entrevista, no només extractes, perquè es pugui entendre el que jo vaig voler expressar de forma íntegra, l'anàlisi que hi ha al darrere, perquè així se m'ha manat, de fer un diagnòstic, analitzar la conjuntura del moment, i d'acord amb això expressar l'opinió, que no es basen en extractes perquè se'm pot treure de context. Ho sol·licito amb respecte a la diferenciació cultural.
Respecte dels altres fets, 3 i 4, on hi ha una tipificació de delictes, de la meva participació, jo hi nego autoria emfàticament. Al contrari, reivindico la meva participació i la meva pertinença a les comunitats que estan desenvolupant processos, això sí. Però tal com estan presentats els fets, tipificant-los com que jo hagués comès aquests delictes, això no és així perquè això contravé justament la meva qualitat de portaveu o de representant del meu poble. Si jo sóc una de les cares visibles, més reconegudes potser de la causa maputxe, no podria estar en un camí rural en una zona de conflicte amb altres encaputxats parant i amenaçant qualsevol agricultor, aquesta acusació és falsa. Jo no tinc res a veure en aquesta acusació, nego participació, no ho faig perquè no és el que m'han manat, no ho faig perquè no és procedent, no ho faig perquè sento que he de complir altres funcions més importants. Almenys quan estava fora i vinculat a les comunitats que reivindicaven terres i drets culturals o de vida que ens convocaven a molts. I respecte del robatori de fusta, o la tipificació del robatori de fusta, jo la pregunta que faig al tribunal i a la part que m'acusa és sobre el raonament següent que es pot fer, basat en quines proves? perquè no resulta necessari el testimoniatge dels testimonis protegits, això ja contravé el degut procés, i ho han dit inclusivament les corts internacionals, no només pel fet que els testimonis protegits són una estàndard de prova que contravé el degut procés, sinó perquè els organismes internacionals diuen clarament que la seva utilització com a prova forta o única és un acte pur i dur de racisme i discriminació, independent de tot, i que els antecedents respecte d'això, de la discriminació, de la intolerància que patim, en aquest país almenys encara no es pot entendre aquest raonament. Qualsevol que vulgui declarar, darrere d'un paravent, o per via Zoom, etc, i no lliurar la seva identitat, en contra dels maputxe, en un context de confrontació i conflicte, és una cosa que nosaltres òbviament entendrem com a part d'un muntatge, i ho dic obertament perquè jo no tinc participació en el robatori de fusta. Que m'hagi expressat en relació amb aquest fenomen no em vincula al fet, és una realitat que sí que passava i que moltes responen a màfies lligades a les forestals, el robatori de fusta no és un robatori de delicte blanc o de coll de corbata , és el robatori de fusta, hi ha camions movent-se, maquinària, factures, guies, moviment de grades sumes de diners, n'hi ha molts que han estat processats i portats a judici i que no tenen res a veure amb la causa maputxe. Estem parlant d'altres grups amb què no tenim vinculació. Nosaltres lluitem per la terra, i lluitem pels elements culturals, propis, lligats en ser maputxe, no hi tenim res a veure. I jo particularment, mai vaig participar en extracció de fusta de manera comercial, i pel mateix dic, no hi ha una sola foto, una sola eina incautada, un sol element que comprovi la meva participació. És més, quan vaig ser detingut ni tan sols es va aplanar casa meva, perquè no hi ha el més mínim vestigi que jo hagi participat en allò, i la policia ho sap. Ho dic expressament; Héctor Llaitul no participa d'aquesta activitat, perquè té conviccions ideològiques, culturals que l'extractivisme és manifestació del nostre enemic històric i jo no puc ser part del mètode o del circuit comercial de les mateixes forestals a què jo els endosso tota aquesta responsabilitat de injustícies contra el meu poble. Jo no hi participo per qüestions ideològiques, per qüestions culturals, per ètica d'acció política.
Jo sí que participo en les sembres, jo sí que participo en les construccions de ruques, en els processos de recuperació de la cultura, en els trawun, en els guillatun dins dels processos de reivindicació, diguin-li això com sigui, però sí que tenen fonaments històrics , legals entre cometes. Legals diem perquè en el fet 4, una acusació on se'm situa a Renaco-Pastales, jo hi reivindico la lluita d'aquesta comunitat, la de recuperar aquest predi que avui dia està en mans de Bosques Cautín. Jo ho reivindico, amb tota la força, i no ho deixaré de reivindicar, perquè aquí hi ha vestigis fins i tot de cementiris indígenes, allà on hi ha pins i eucaliptus, hi ha vestigis històrics dels nostres avantpassats, per la qual cosa, s'ha de permetre a alguns especialistes que facin els estudis que ho confirmin. Aquestes terres estan fins i tot reconegudes pel Títol de Mercè, que és una forma oprobiosa de reconèixer la terra una vegada que ens derroten i usurpen el territori, ens treuen tot. Aquest Títol de Mercè diu que aquesta terra pertany a la comunitat i no obstant encara està de mans d'una forestal que planta pins inclusivament al costat de les cases de la comunitat. Quan hi ha tots els antecedents històrics-jurídics, i no s'aconsegueix per la via judicial, política, de qualsevol mena, la recuperació d'aquestes terres per a una comunitat empobrida procedeix la recuperació de fet, i aquesta és l'expressió que nosaltres desenvolupem, la justícia . Ara, un tipus d'usurpació em sembla que no està justificada d'aquesta manera perquè la usurpació violenta la van exercir des de l'estat i hi va haver enfrontaments i se m'assigna a la meva participació directa i torno a insistir sobre això que en la meva qualitat de rostre visible, ubicabl , georeferenciat, etc. no puc ni he d'involucrar-me perquè no competeix al meu rol. em fa la impressió que també estem enfront d'una mena de muntatge, i ho dic obertament, nego la meva participació en aquests fets. No tinc res a veure amb sostracció de fusta o robatori de fusta. De fet, no tinc compte corrents ni compte, no tinc els diners suposadament sostrets amb aquesta activitat, i pel mateix quan se'm va aturar no se'm va trobar absolutament res, ni una butlleta que jo hagi comprat alguna cosa que digui relació o algun antecedent que jo vaig robar milions per l?activitat de sostracció. Això és fals.
Si em condemnaran, que sigui amb els elements i les proves necessàries, i sobre la base del que diu el seu propi reglament normatiu i judicial, no sobre la base d'un muntatge. No ens hem de retrotreure al cas Huracà, on es van utilitzar mecanismes i prova falses que avergonyeixen l'Estat de Xile. Proves falses, muntatge, testimonis protegits que declaren a favor del poder, que poden ser induïts per prejudicis, pel racisme o pels diners. Entenent que aquestes maneres de procedir de la jurisprudència no haurien de ser la base d'una condemna. Per quin jo em declaro en aquest sentit innocent, dels fets que se m'imputen, coneguts com el fet 3 i 4.
Finalment, vull expressar que la meva responsabilitat és de tots els maputxes que lluitem per la reconstrucció del poble maputxe. Estem davant d'un judici, a un esdeveniment que jo considero històric perquè més enllà que es busqui una condemna en la meva persona o la dels meus fills i la dels weichafe més destacats, així com la dels lonkos o werkenes que ressorgiran un cop jo ja no hi sigui, és una condemna que senti un molt mal precedent per a aquest conflicte històric. Perquè no s'està perseguint només fets, aquí s'està perseguint idees, expressions, es persegueix una proposta política, però el que és pitjor al nostre parer és que s'està perseguint una manera de pensar, de sentir, de viure que encara persisteix Wallmapu històric o el nostre territori ancestral. Persecució que té a veure amb elements d'identitat, elements idiosincràtics, culturals, que nosaltres igual els batallarem, a defensar igual els lluitaran les noves generacions, potser ho defensaran.
La legislació antiterrorista, o l'aplicació de la Llei de Seguretat d'Interior de l'Estat, la criminalització de la causa maputxe en les diferents expressions no és la solució per a un conflicte històric. Per això jo dic i afirmo que aquest sí que és un judici polític, no a Héctor Llaitul, com a werken de la CAM, sinó al conjunt del moviment maputxe que està lluitant pels seus drets fonamentals, i senti un mal precedent pel tema de la llibertat d'expressió i la vulneració dels drets humans així com dels drets idiosincràtics i culturals que són consagrats a nivell de la jurisprudència internacional i en els quals aquest Estat i en particular aquest govern quedaran amb molt mala imatge.
Emplaço, i amb això acabo la meva declaració en aquest tribunal, amb el respecte que m'atorguen les meves autoritats tradicionals, els lonkos, de poder conversar, de poder interactuar de front mirant-nos als ulls i fent cara respecte del que fem i respecte del que que no fem en aquest conflicte històric per cercar vies de solució. Chaltumay, magistrat, chaltumay kom pu che Marrichiweu.
Discurs d' Héctor Llaitul Carrillanca portaveu de l'organització de resistència maputxe Coordinadora Arauco Malleco (CAM), el 14/03/2024 en el seu judici on va renunciar al seu dret a guardar silenci i fent ús de la paraula com a mitjà de defensa, va fer una vibrant i històrica reivindicació de la lluita del poble Maputxe de la qual ell és el seu portaveu o werkén. Es va dirigir directament al tribunal i als seus persecutors com a part integrant d'un Estat com el xilè, que des dels seus orígens no ha fet res més que despullar el seu poble, silenciar-lo amb la finalitat de fer-lo desaparèixer. Aquest discurs històric ha de ser i serà estudiat no només per comprendre la naturalesa i la profunditat política de la lluita del poble. resistència el camí per a l'alliberament del poble Maputxe.
0 comentaris :
Publica un comentari a l'entrada